dimarts, 17 de maig del 2016
dijous, 4 de febrer del 2016
Contrastant punts de vista
Pot resultar ben interessant contrastar els punts de vista, les concepcions sobre l'educació, que ens mostren Jordi Adell i Gregorio Luri en aquests dos textos.
Jordi Adell
Gregorio Luri
Ací el text (Ara.cat)
Jordi Adell
Gregorio Luri
Marc Europeu Comú de Referència de Llengües
El Marc europeu comú de referència per a les llengües és una guia per a l'ensenyament i aprenentatge de les llengües del Consell d'Europa. Inclou una escala per comparar el nivell de competència entre diferents idiomes, assegurant l'equivalència entre els diferents títols oficials impartits per universitats i acadèmies i afavorint la mobilitat dels ciutadans mitjançant un portafoli lingüístic que resumeix el domini de cada idioma. El Consell d'Europa recomana als països membres des del 2001 que s'utilitze en qualsevol context.
Nivells
El marc estructura la competència en sis nivells. En cadascun d'ells es tenen en compte les quatre destreses bàsiques: llegir, escoltar, parlar i escriure així com uns mínims coneixements culturals lligats a cada llengua i l'augment progressiu de la fluïdesa i del lèxic per part de l'aprenent. La descripció del que pot fer un parlant en un determinat nivell és orientativa.
- Nivell A1 (nivell inicial): pot comunicar-se a nivell elemental per satisfer les seves necessitats amb fórmules fixes; pot mantenir una conversa senzilla sobre temes personals si l'interlocutor l'ajuda.
- Nivell A2 (nivell bàsic): pot entendre i expressar idees sobre els temes més propers i comunicar-se en un viatge per satisfer les seves necessitats.
- Nivell B1 (nivell llindar): pot desenvolupar-se amb èxit en la majoria de situacions quotidianes i descriure experiències i desitjos, així com expressar la seva opinió sobre qüestions properes.
- Nivell B2 (nivell avançat): pot entendre la majoria de textos i mantenir converses amb fluïdesa sense esforços per part de l'interlocutor.
- Nivell C1 (nivell funcional): pot tenir èxit en gairebé tots els intercanvis comunicatius, entén el doble sentit i el rerefons cultural de l'idioma, pot treballar en la L2.
- Nivell C2 (nivell de domini): la seva correcció és semblant a la d'un nadiu mitjà.
Font Viquipèdia
Mapes conceptuals
És una representació gràfica que té com a objectiu la plasmació de la interrelació de les idees o conceptes que una persona té sobre un tema.
Carcaterístiques dels mapes conceptuals
- Selecció
El mapa conceptual ha de sintetitzar els aspectes més significatius d'un tema i, per tant, cal triar prèviament quins conceptes s'utilitzaran.
- Jerarquia
Els conceptes es disposen de dalt a baix a partir d'un concepte base, la idea central del mapa. De cada concepte poden sortir diverses paraules d'enllaç que lliguin diferents conceptes. Els conceptes aniran de generals a específics i els exemples se situaran al final. Es poden utilitzar enllaços des dels conceptes a recursos externs.
- Impacte visual
El mapa ha de permetre captar ràpidament la idea global, així com les relacions entre conceptes clau. Cal també, que afavoreixi una retenció a llarg termini. És interessant fer servir imatges, colors, tipus de línia que contribueixin a aquests objectius.
Elements que el formen
- Conceptes
Els conceptes són les idees o paraules clau.
Es representen en un gràfic de forma ressaltada. Normalment són substantius o sintagmens nominals. No s'han de repetir.
- Paraules d'enllaç
Enllacen els conceptes i en mostren les relacions. Són preposicions, adverbis, conjuncions i sintagmes verbals.
- Proposicions
Una proposició és el resultat de dos conceptes lligats per una paraula d'enllaç. Les proposicions han de tenir sentit complet. Afirmen o neguen alguna cosa d'un concepte.
- Enllaços creuats
Marquen les relacions entre dos conceptes que se situen en segments diferents del mapa conceptual, és a dir, lliguen conceptes que no es relacionen jeràrquicament. Cal no abusar-ne, perquè l'excés podria dificultar-ne la comprensió.
Font (Wikilinkat)
Ací teniu una miqueta més d'informació teòrica sobre el que són els mapes conceptuals.
Les propietats textuals
LES PROPIETATS TEXTUALS
LA COHERÈNCIA
La coherència textual és la propietat que dóna unitat de significació al text. Un text coherent presenta un tema central, que constitueix el fil conductor de tot el text, la informació necessària per a entendre'l, i una ordenació precisa. Un text coherent tindrà una unitat de registre, de to i d'estil.
Per comprovar la coherència d'un text, cal revisar-lo, buscar problemes en l'estructuració de les idees i cal comprovar el següent:
- Que el text presenta un sentit global, d'acord amb la intenció inicial.
- Que hi ha continuïtat entre les idees exposades, sense desequilibris ni contrasentits.
-Que cap concepte queda ambigu.
-Que les idees s'han ordenat tenint present què sap i què no sap el destinatari del text i les seves possibles reaccions.
Si es detecta alguna inconcreció respecte dels aspectes assenyalats, cal fer l'esforç de replantejar-se el text ja sigui parcialment o en la seva totalitat.
Per comprovar la coherència d'un text, cal revisar-lo, buscar problemes en l'estructuració de les idees i cal comprovar el següent:
- Que el text presenta un sentit global, d'acord amb la intenció inicial.
- Que hi ha continuïtat entre les idees exposades, sense desequilibris ni contrasentits.
-Que cap concepte queda ambigu.
-Que les idees s'han ordenat tenint present què sap i què no sap el destinatari del text i les seves possibles reaccions.
Si es detecta alguna inconcreció respecte dels aspectes assenyalats, cal fer l'esforç de replantejar-se el text ja sigui parcialment o en la seva totalitat.
LA COHESIÓ
La cohesió textual és la propietat segons la qual les diferents parts d'un text estan ben travades per mitjà de mecanismes sintàctics. En un text cohesionat les parts, no tan sols estan semànticament relacionades (és a dir, hi ha coherència entre elles), sinó que a més, apareixen explícitament lligades a través de procediments com els següents:
-Ús de connectors
-El mateneiment de referents a través de la repetició de mots, l'el·lipsi, l'ús de sinònims o la substitució pronominal
-L'ús correcte del signes de puntuació
-El procés anomenat de deficició, que consisteix a intruduir en el discurs un nom encapçalat per un determinant indefinit i, poc despré reprendre'l encapçalant-lo per un determinant definit (article, demostratiu, etc.)
Cal buscar la cohesió del text, és a dir, constatar que cada frase s'adequa a la interpretació de la resta d'oracions prèvies del discurs. Per tant, cal comprovar el següent:
- Que el pas d'un paràgraf a un altre respon a una evolució en el discurs.
- Que els connectors utilitzats serveixen com a senyals dels elements lingüístics.
- Que els signes de puntuació organitzen i equilibren el text.
-Que no hi ha incorreccions ortogràfiques, sintàctiques o lèxiques (a banda de les gramàtiques clàssiques, els correctors informàtics poden ser molt útils).
- Que les convencions s'han utilitzat de manera coherent.
-Ús de connectors
-El mateneiment de referents a través de la repetició de mots, l'el·lipsi, l'ús de sinònims o la substitució pronominal
-L'ús correcte del signes de puntuació
-El procés anomenat de deficició, que consisteix a intruduir en el discurs un nom encapçalat per un determinant indefinit i, poc despré reprendre'l encapçalant-lo per un determinant definit (article, demostratiu, etc.)
Cal buscar la cohesió del text, és a dir, constatar que cada frase s'adequa a la interpretació de la resta d'oracions prèvies del discurs. Per tant, cal comprovar el següent:
- Que el pas d'un paràgraf a un altre respon a una evolució en el discurs.
- Que els connectors utilitzats serveixen com a senyals dels elements lingüístics.
- Que els signes de puntuació organitzen i equilibren el text.
-Que no hi ha incorreccions ortogràfiques, sintàctiques o lèxiques (a banda de les gramàtiques clàssiques, els correctors informàtics poden ser molt útils).
- Que les convencions s'han utilitzat de manera coherent.
L'ADEQUACIÓ
L'adequació és la propietat textual segons la qual dels diferents elements lingüístics de què disposa l'emissor, aquest tria aquells que encaixen (s'adeqüen) més a la situació comunicativa. Un text correctament adequat presenta un registre formal o informal, segons la situació de comunicació i pertany al gènere textual o classe de document (carta, esquela, epitafi, etc.) que més s'hi adiu.
Per a una adequació correcta d'un text cal tenir en compte els aspectes de presentació, que formen part de l'acabat final: el domini de la veu i del llenguatge no verbal en els testos orals, i la cal·ligrafia, la polidesa, la presència de marges i espais en blanc o la inclusió de diferents recursos tipogràfics en els textos escrits.
Per a una adequació correcta d'un text cal tenir en compte els aspectes de presentació, que formen part de l'acabat final: el domini de la veu i del llenguatge no verbal en els testos orals, i la cal·ligrafia, la polidesa, la presència de marges i espais en blanc o la inclusió de diferents recursos tipogràfics en els textos escrits.
LA CORRECCIÓ
La correcció gramatical és una propietat inherent a qualsevol text en què s'utilitzi un registre formal. Les incorreccions poden ser de dos tipus:
1) Els vulgarismes: són col·loquialismes no normatius, és a dir, elements lingüístics que, malgrat el seu origen genuïnament català i que alguns siguin admissibles en registres col·loquals, el IEC ha considerat innecessaris o poc adients en la comunicació culta perquè són variants de les formes correctes.
2) Els barbarismes són elemenst lingüístics no admesos resultat de la interferència d'una altra llengua (catellanismes, gal·licismes, anglicismes, etc)
Els vulgarismes i els barbarismes poden afectar els diferents nivells lingüístics. Així hi ha errors:
-Morfologics: si afecten aspectes com el gènere, el nombre o la conjugació verbal.
-Sintàctics: si estan relacionats amb qüestions com l'ordre en què es disposen les paraules a la frase, les constuccions, les pronominalitzacions, etc.
-Lèxics: si es tracta de mots mal formats o d'estrangerismes no admesos.
-Semàntics: si impliquen donar a un mot un significat que no té per la interferència d'una altra llengua.
-També es donen errors de prosòdia (pronunciació) i d'ortografia.
1) Els vulgarismes: són col·loquialismes no normatius, és a dir, elements lingüístics que, malgrat el seu origen genuïnament català i que alguns siguin admissibles en registres col·loquals, el IEC ha considerat innecessaris o poc adients en la comunicació culta perquè són variants de les formes correctes.
2) Els barbarismes són elemenst lingüístics no admesos resultat de la interferència d'una altra llengua (catellanismes, gal·licismes, anglicismes, etc)
Els vulgarismes i els barbarismes poden afectar els diferents nivells lingüístics. Així hi ha errors:
-Morfologics: si afecten aspectes com el gènere, el nombre o la conjugació verbal.
-Sintàctics: si estan relacionats amb qüestions com l'ordre en què es disposen les paraules a la frase, les constuccions, les pronominalitzacions, etc.
-Lèxics: si es tracta de mots mal formats o d'estrangerismes no admesos.
-Semàntics: si impliquen donar a un mot un significat que no té per la interferència d'una altra llengua.
-També es donen errors de prosòdia (pronunciació) i d'ortografia.
dimarts, 26 de gener del 2016
«Mapa comarcal oficial del País Valencià». Disponible sota la llicència CC BY-SA 2.5 via Wikimedia Commons.
el Baix Segura: Oriola, Rafal, Benijòfar, Almoradí, Callosa de Segura, Albatera, Redovà, Torrevella, Dolores, Benejússer, Guardamar...
el Baix Vinalopó: Elx, l'Altet, Crevillent i Santa Pola.
el Vinalopó Mitjà (o les Valls del Vinalopó): Novelda, Monòver, Asp, Monfort, Petrer, Elda, el Pinós, la Romana...
l'Alt Vinalopó: Villena, Saix, les Salines.
l'Alacantí: Alacant, Sant Vicent del Raspeig, Sant Joan, Mutxamel, el Campello, Agost, Busot, Aigües, Xixona, la Torre de les Maçanes.
l'Alcoià: Alcoi, Ibi, Castalla, Onil, Tibi, Banyeres de Mariola, Biar, Beneixama, el Camp de Mirra, la Canyada...
el Comtat: Cocentaina, Muro, Benilloba, Beniarrés...
la Marina Baixa: la Vila Joiosa, Benidorm, Callosa d'en Sarrià, Altea, Sella, Orxeta, Finestrat, Relleu, Benimantell, l'Alfàs, Confrides, Bolulla, Tàrbena...
la Marina Alta: Dénia, Calp, Xàbia, Pedreguer, Gata, Ondara, Pego...
la Safor: Gandia, Oliva...
la Vall d'Albaida: Ontinyent, Bocairent, Fontanars, Albaida...
el Baix Maestrat: Benicarló, Vinaròs...
diumenge, 10 de gener del 2016
Per què fem llengua catalana a tercer curs del grau de Mestre en Ed. Primària?
Volem un model d'educació plurilingüe en el nostre país. Tots estem d'acord que els beneficis que proporcionarà als nostres xiquets i xiquetes són inqüestionables.
Quins objectius té aquesta educació plurilingüe?
Aconseguir que els nostres estudiants tinguen una competència plurilingüe que comprenga el domini elevat i equivalent de la llengua pròpia de la comunitat (el valencià) i de l’altra llengua oficial (el castellà), el domini funcional d’una o més llengües estrangeres i el contacte enriquidor amb les llengües i cultures no curriculars però pròpies d’una part de l’alumnat.
El model d’educació plurilingüe ha de mirar de garantir aquest objectiu amb un programa educatiu flexible que s’adapte al context sociolingüístic de cada escola, que utilitze la metodologia pedagògica adient per a aconseguir-ho i que permeta reforçar les dos llengües que parteixen d’inferioritat de condicions (el valencià per motius obvis i l’anglés com a llengua estrangera).
L'èxit d'aquest model resideix en moltíssimes coses. Una, potser de les més importants, és la formació del professorat. Cal garantir la competència activa oral i escrita en llengües vehiculars, en valencià i en castellà, les dos cooficials del país i del sistema escolar i, almenys, una tercera llengua estrangera. I també cal garantir una competència didàctica en el disseny i organització de programes plurilingües i en la intervenció didàctica a l’aula, en la qual, mitjançant l’actuació d’un professorat idoni, la creació d’entorns d’aprenentatge rics i una gestió estratègica de les llengües, es materialitzen els processos d’ensenyament-aprenentatge planificats.
L'ideal seria que tot el professorat del sistema educatiu valencià isquera format lingüísticament amb un C2 en les llengües oficials i un C1 en la llengua estrangera. Aquest objectiu és difícil i hem d'aconseguir-lo pas a pas. De moment, treballarem per aconseguir el C1.
Aquesta assignatura té aquest objectiu. Però mirarem de no centrar-nos en lliçons magistrals de caire gramatical, en classes clàssiques de llengua. Sovint es té tendència a aïllar les llengües de l’ensenyament en compartiments estancs i es defuig la integració de les àrees de coneixement, insistint en la divisió, tan perjudicial, entre llengües i continguts. Intentarem integrar l'aprenenatge de la llengua catalana en continguts que creiem que han de ser d'interés de mestres en formació.
Quins objectius té aquesta educació plurilingüe?
Aconseguir que els nostres estudiants tinguen una competència plurilingüe que comprenga el domini elevat i equivalent de la llengua pròpia de la comunitat (el valencià) i de l’altra llengua oficial (el castellà), el domini funcional d’una o més llengües estrangeres i el contacte enriquidor amb les llengües i cultures no curriculars però pròpies d’una part de l’alumnat.
El model d’educació plurilingüe ha de mirar de garantir aquest objectiu amb un programa educatiu flexible que s’adapte al context sociolingüístic de cada escola, que utilitze la metodologia pedagògica adient per a aconseguir-ho i que permeta reforçar les dos llengües que parteixen d’inferioritat de condicions (el valencià per motius obvis i l’anglés com a llengua estrangera).
L'èxit d'aquest model resideix en moltíssimes coses. Una, potser de les més importants, és la formació del professorat. Cal garantir la competència activa oral i escrita en llengües vehiculars, en valencià i en castellà, les dos cooficials del país i del sistema escolar i, almenys, una tercera llengua estrangera. I també cal garantir una competència didàctica en el disseny i organització de programes plurilingües i en la intervenció didàctica a l’aula, en la qual, mitjançant l’actuació d’un professorat idoni, la creació d’entorns d’aprenentatge rics i una gestió estratègica de les llengües, es materialitzen els processos d’ensenyament-aprenentatge planificats.
L'ideal seria que tot el professorat del sistema educatiu valencià isquera format lingüísticament amb un C2 en les llengües oficials i un C1 en la llengua estrangera. Aquest objectiu és difícil i hem d'aconseguir-lo pas a pas. De moment, treballarem per aconseguir el C1.
Aquesta assignatura té aquest objectiu. Però mirarem de no centrar-nos en lliçons magistrals de caire gramatical, en classes clàssiques de llengua. Sovint es té tendència a aïllar les llengües de l’ensenyament en compartiments estancs i es defuig la integració de les àrees de coneixement, insistint en la divisió, tan perjudicial, entre llengües i continguts. Intentarem integrar l'aprenenatge de la llengua catalana en continguts que creiem que han de ser d'interés de mestres en formació.
Subscriure's a:
Missatges
(
Atom
)